El Club Excursionista Anoia realitzà una jornada fantàstica on el sol va ser un dels protagonistes principals. Una excursió pels voltants de La Llacuna (Anoia) oferí un bon grapat d’atractius als participants, on es pogueren visitar des d’un castell a un poblat ibèric i des de pujar al capdamunt d’un arbre monumental fins a dalt d’un cim comarcal. La comarca de l’Anoia està farcida de fantàstics llogarets, de vegades desconeguts però molt aprop de casa.

La jornada s’inicià fent un cafè al Bar La Pansa de La Llacuna. La caminada començava allà mateix i els excursionistes es dirigiren en direcció al castell de Vilademàger, ascendint per una pista encimentada i que deixarien en el punt on es troben les senyals de PR per seguir a l’esquerra per un corriol on es trobarien unes coves situades sota mateix del castell i per on s’accediria fins a l’església de Sant Pere, amb el seu mirador i enclavada en un indret bucòlic que bé es mereixeria una estoneta d’aturada per gaudir-lo. Als pocs metres es trobarien les restes del castell, totalment visibles desprès de que l’ajuntament de La Llacuna realitzés una neteja acuradíssima, ja que durant molts i molts anys van estar amagades per la vegetació i de que ningú els hi fes cap cas. El camí seguiria amb pujada empinada i directa fins a la carena que ressegueix tota la serra d’Ancosa i la qual es seguiria. Per allà transcorre el GR 172 en una de les etapes de les quals alguns membres del club masquefí son cuidadors oficials i actius que vetllen per la seva condició i marcatge. El camí segueix per la pista que transcorre per un bosc de pins i que poc a poc aniria apropant als caminaires fins al punt més altiu de la ruta, però abans de culminar la pujada es realitzà un breu desviament per poder visitar el punt on està enclavat un poblat ibèric, també net i excavat recentment. Ara si, el grup es dirigí fins al cim del Puig Castellar de 940 metres d’altura i considerat cim comarcal. Presidit per unes grans antenes i una torre de guaita, el grup decidí que aquest era el millor lloc per realitzar una aturada en el camí y dinar. Converses, bromes, bota de vi i petaca de Ratafia per acabar amb una foto de grup. El paisatge des del Puig Castellar resulta relaxant i infinit.

De nou al camí i entre vinyes s’arribaria a una cruïlla de camins on es trobaria una petita llacuna on tot de granotes restaven en plena activitat d’aparellament. A una curta distància d’allà es trobaria el conegut Roure d’Ancosa, amb els seus 20 metres d’alçada i 4,37 metres de perímetre de tronc i declarat arbre monumental per la Generalitat de Catalunya l’any 1990. La fàcil accessibilitat per poder pujar a l’arbre va permetre els excursionistes a fer-ho, sempre prenent cura de no malmetre’l. Si més no, el Roure d’Ancosa compta d’una ferida a la part superior del tronc fruit del ritual que es realitzava en temps antics i que servia per resguardar als nens acabats de néixer i durant la nit de Sant Joan. Aquest acte constava en realitzar un forat a l’arbre on col·locaven una fusta i per on passaven els nadons i, d’aquesta manera, el roure absorbia les malalties dels nens i els transferia els seu vigor i vitalitat. La realitat és que la màgia d’aquest roure va fer que els excursionistes es familiaritzessin amb l’arbre ben aviat i es fessin fotos i selfies amb ell, observessin la seva grandiositat i bellesa i acariciessin la seva escorça fins al punt d’abraçar-lo (potser fruit del vi o de la Ratafia?).

Aquell era el punt més llunyà de l’excursió i calia iniciar el retorn. De nou a la cruïlla de les granotes però prenent el camí recte en direcció a un antic convent en ruïnes que es visità amb molt de compte degut a la runa acumulada en el seu interior. A l’estona es creuà el nucli de Torrebusqueta, pertanyent a l’Ajuntament de La Llacuna on s’arribaria i es donaria l’activitat com acabada.

De nou al Bar La Pansa a fer uns refrescs i s’aprofitaria per a realitzar l’intercanvi de fotografies.

Al final, una gran jornada on la climatologia i les relacions humanes arrodonirien una excursió perfecta.