Que diferencia una TVMOVIE d’un film fet especialment per ser estrenat en sales?, la veritat es que cada cop costa més de discernir la diferència qualitativa entre segons quines pel•lícules per cinema i altres per televisió.

Si deixem de banda algunes minisèries que semblen totes elles per el mateix patró estètic cosa que impedeix diferenciar l’una de l’altra, però minisèreis a part en el que a TVMOVIES representa, algunes son francament bones, com ara la adaptació de la exitosa obra GERMANES, que va resultar un film prou digne, el divertit musical LA TRINCA: BIOGRAFIA NO AUTRITZADA o RADIACIONS, el telefilm del que ara parlarem.

RADIACIONS, es un film dirigit per Judith Colell i interpretat per Ferran Ranyé i Francesc Orella i inspirat en la obra teatral de Julià de Jodar i Enric Juliana adaptada per la pantalla per Mireia Ubero, es una d’aquestes pel•lícules petites, amb dos personatges, molt diàleg i una situació que tot sigui dit ens es molt familiar.

Si aquest film s’hagués estrenat en sales fa cosa d’un 30 anys, fins hi tot 20, s’hauria estrenat al sales com els cinemes VERDI o al CASABLANCA (pre Salomón Shang, clar), si fos nord-americà potser si que ara s’hauria estrenat i alguns crítics de nova fornada sense memòria de seguida haurien dit que es un film totalment innovador, únic i etc. etc. etc. I segurament no sabrien que hi ha una joia de Louis Malle que es diu MI CENA CON ANDRÉ (1981) amb només dos personatges.

Però es un telefilm, català, amb dos actors, un pressupost molt ajustat i un temps de rodatge rècord (només dues setmanes).
La trama es molt simple dos antics amics es troben després més de 30 anys, l’un (Francesc Orella) polític amb grans ambicions, l’altre (Ferran Ranyé) un periodista que durant el franquisme va haver de sortir del país a causa d’un article que va escriure.

Tots dos homes tenen un passat comú, van tenir un amor comú, però la seva visió del mon no va ser en cap moment la mateixa i per el que sembla ara tampoc i a més queda la rancúnia del periodista que de cop es va sentir traït per tots el que l’envoltaven.

Ara al polític li tocarà fer de MEPHISTÒFIL, ha de tentar al periodista perquè el respaldi en un projecte faraònic per la ciutat, un projecte impossible: la construcció d’una central nuclear a les portes de Barcelona, tot just abans d’entrar a ciutat.

Un projecte que demostra que no es tant difícil caure sempre en els mateixos paranys que ja en el seu temps van demostrar no portar cap mena de benefici real.

Naturalment el periodista s’escandalitza al davant d’aquesta proposta, però no només pesa una proposta absurda, també pesa el seu propi passat, les rancúnies, les traïcions...

Però clar el passat es una cosa que tots portem al darrera i hi ha coses que de la mateixa manera que no volem oblidar, tampoc volem recordar ni que ens les recordin, tots dos homes tenen un passat, però almenys sembla que només un el vol assumir, mentre que l’altre sembla que en certa manera se’l vol idealitzar, de totes maneres tots dos creuen que en certa manera sempre han actuat de la millor manera possible, per ells l’error es impensable o això es el que es diuen a si mateixos.

La proposta del polític però avui en dia no seria tant descabellada, només s’ha de veure com van de corcoll certs polítics per el ditxós EUROVEGAS, un cau de mafiosos que poca cosa aportaria al país, com en tot moment els nostres polítics es dobleguen al davant dels poderosos , com es volen apuntar a qualsevol “carro” que els doni un cert prestigi i credibilitat i empenyorar futures generacions amb propostes que els donaran un cert ressò mediàtic durant potser unes setmanes, un parell de mesos a molt tirar.
Naturalment el futur a llarg termini, per molts no existeix ja que només es pensa en el benefici a molt curt termini, es com si les futures generacions no haguessin d’arribar mai.

Però res es el que sembla, ningú ho es, el que més els va unir va ser una dona, la Marta, va ser el seu gran amor, el de tots dos, quan el periodista va haver de sortir del pais el polític es va casar amb ella i va ser al seu costat fins que ella va morir.

I una carta final d’ella es revela com era el veritable decàleg moral de tots tres i com la seva aparenta fortalesa nomé era un miratge, tots tres eren massa febles, massa porucs al davant dels seus propis actes i precisament aquesta por que tots tres tenien es el que els marca, una por que en certa manera no volien reconèixer i que els fa actuar de manera pràcticament inconscient i així mentre uns tenen por a canviar, altres decideixen canviar, però no pas per be, la mentalitat de que tot es susceptible a ser comprat, de que la opinió pública es la cosa més fàcil de manipular que de convèncer a la gent de que quan d’una cosa es parla arreu no pot ser pas dolenta pot calar més fondo del que sembla i així de cop ens trobem que sembla que no hi hagi futur més enllà que d’aquí uns mesos, que després acabem tots ja sigui per raons morals o econòmiques amb l’aigua al coll, tant es, després ningú voldrà recordar que va ser el veritable responsable.

Vaig tenir la sort de poder veure RADIACIONS en pantalla gran, Judith Colell, malgrat explicar una història intimista i dona un caire espectacular, tant espectacular com es el pont del petroli de Badalona retallant-se contra la ciutat de Barcelona, com son les onades trencant sota el pont mentre els personatges es refugien de la pluja i com son els sentiments humans.

Realment no es un film optimista en cap sentit, però precisament per això val la pena ser vist.

Joaquim Parera