Crònica del concert celebrat el passat dissabte 12 de maig al palau de la música catalan.
OBRES: Simfonia nº2 de Johannes Brahms, el cavaller de la rosa (segona seqüència de valsos) i així parlà Zarathusatra (Poema simfònic) de Ricjard Strauss.

Interpret: BUDAPEST FESTIVAL ORCHESTRA dirigida per Iván Fischer.
Comença com una cançó de bressol, amb un Leit Motiv que es repeteix subtilment al final, la segona Simfonia de Brahms es com una tarda de vetlla , una rondalla, una rondalla trista, que si ve mai en els seus allegros son del tot alegres, els adagios no son tragits ni tristos del tot, sempre hi ha una escletxa per la que es cola una mica d’alegria, una alegria tranquil•la, que no fa mal i no destorba en el moment de tristor i acaba finalment amb un gran esclat en que tot es barreja, dolor, alegria, desesperació i finalment entusiasme, es una simfonia ja del romanticisme tardà, quan noves formes narratives començaven a emergir en el panorama musical i les velles formes musicals semblava que havien de quedar obsoletes al davant de nous mestres com Mahler que obrien altres camins per a la música.

Amb una execució més que primorossa el director Iván Fischer fa sentir propera aquesta simfonia, si be tot el concert va ser d’una gran formalitat, també s’ha de dir que en tot el concert es va notar la ma del director i dels intèrprets i ens van començar a fer badar boca esperant el segona part del concert.

A la segona part del concert es van complir les espectatives, primer amb els alegres valsos de la òpera EL CAVALLER DE LA ROSA aquella versió còmica de Tristany i Isolda que va composar Richard Strauss i que tant magníficament va saber traslladar a la gran pantalla el director Robert Weine, aquest punt de firvolitat ens va anar la mar de be per entrar en el mon dels filòsofs Zarathustra i Frederich Nietzsche amb el poema simfònic AIXÍ PARLÀ ZARATHUSTRA.

Els conegudíssims primers compassos del poema que tant familiars ens va fer el film de Stanley Kubrick 2001 UNA ODISSEA A L’ESPAI interpretats per els contrabaixos, uns contrabaixos que durant tot el primer moviment no ens deixen en cap moment, sota el Leit Motiv principal que reapareixerà constantment durant tot el poema de manera més o menys subtil, tenim després de moltes versións conegudes una nova reinterpretació d’aquesta peça, la força dels es present com una imatge de l’esperit humà que lluita per sortir, finalment en les darreres notes d’aquest moviment, son els contrabaixos qui segueixen tenint la darrera paraula amb un missatge clar: l’esperit humà ha sobreviscut.

Richard Strauss es va plantejar un repte, convertir en notes musicals un seguit de reflexions i interpretacions, no només filosòfiques si no també morals i el que va aconseguir es que deixant de banda la obra de Nietzsche i encara que no sàpigues qui va ser Zarathustra (que jo ho se, eh?) Strauss va crear una peça meravellosa amb moments de lirisme i grandiositat i sobre tot amb una conclusió plena d’esperança interpretada per un violí solista, tot un somni per a qualsevol amant de la (bona) música.

Però això si, em deixa amb un dubte, Frederich Nietzsche sempre considerava que la música del seu gran amic Richard Wagner era música per a degenerats (i eren amics...) de fet a Nietzsche li agradven coses més frívoles coma ara CARMEN de Bizet i les rondalles populars, així doncs que hauria fet el famós filòsof si hagués escoltat una peça tant Wagneriana com es aquest poema simfònic? Segurament hauria entrat a la sala de concerts (completament trompa com era habitual en ell) i s’hauria estomacat amb tota la orquestra, o potser només amb el concertí.

Però deixem descansar a Nietzsche, Strauss i Zarathustra en pau i quedem-nos amb el seu llegat, musica, filosòfic i literari, que no es poc.

Joaquim Parera