El Club Excursionista Anoia clou els actes del seu desè aniversari fent cim a la Pica d’Estats (3143mts)

El mateix dia que el Club Excursionista masquefí complia el seu onzè any d’existència, coronava el cim més alt de Catalunya; la Pica d’Estats, de 3143 metres d’altura. Era allà mateix on, justament feia onzè anys, s’havia signat el document fundador de l’Entitat.
Ara, feia un any que el Club Excursionista Anoia (CEA), celebrava el seu desè aniversari, organitzant un seguit d’actes i activitats a la seva Vila. Entre elles, una exposició fotogràfica, un triatló infantil, una cursa nocturna, una caminada popular, una xerrada sobre meteorologia dirigida pel mateix Francesc Mauri (TV3) i un acte central on el CEA, va presentar davant de l’Alcalde de la Vila i el President de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya, un parell de projeccions audiovisuals on es volia mostrar el que havien estat aquests deu anys de l’excursionisme de l’Entitat i el seu sentiment i estima envers la muntanya. En aquell acte, tampoc va faltar l’agraïment als Socis Fundadors i el pastís d’aniversari.
Però això, només va ser la celebració de la primera dècada del CEA. En aquell acte central, es presentava el nou projecte de l’Entitat que es realitzaria dins d’aquest any precedent al numero deu. El “Projecte Cims”, donaria pas a un calendari on els cims catalans més tradicionals i mítics serien els seus protagonistes.
Cims com el Matagalls, La Mola de Sant Llorenç del Munt, el Puigmal, el Pedraforca o el Canigó, acostarien a la gent, la possibilitat d’aconseguir d’arribar al seu punt més alt de la ma d’un Club que facilita el poder-ho fer, posant a l’abast de tothom els mitjans i l’ànim per aconseguir-ho.
Però, el “Projecte Cims” no podia cloure d’una altra manera que no fos arribant al punt més alt del País. Allà, on el CEA va iniciar el seu camí; la Pica d’Estats. Un cim llarg, dur i especialment identitari on, qui l’aconsegueix, no torna cap a casa indiferent. El sentiment català que se sent al recórrer les seves valls, el fa ben diferent a la resta de muntanyes anomenades anteriorment. El passadís que formen els seus boscos, rierols i estanys, les seves tarteres inacabables i els seus pronunciats desnivells, son culminants amb una gran creu de ferro vestida de Senyeres i Estelades independentistes. El cansament acumulat i l’emoció generada per a tots aquests sentiments, fan que l’excursionista experimenti una sensació extraordinària difícil d’assimilar i una satisfacció difícil d’explicar.
El grup que participaria d’aquesta ascensió, es va completar esmorzant al “Bar El Coyote” de Sort. Allà, es retrobaren els dirigents del CEA, igualment que els ja habituals companys de camí com algun que altre vell amic. En total, un grup “perfecte” de set components. Sense deixar que les emocions, el sol que començava a despuntar i les cadires de la terrassa d’El Coyote acomodés en excés als excursionistes, es recuperaren els cotxes i s’enfilà carretera amunt fins a Àreu, i d’allà, fins a la “cadena” (actualment, una tanca), punt final dels vehicles rodats. Una vegada muntades les motxilles, on s’hi va haver d’encabir les tendes d’acampada, el menjar, les bombones de gas, pots, olles i fogonets, aquestes es mesuraven (entre conyes) pel seu pes.
L’expedició inicià el camí fins al Refugi de Vallferrera (1940mts), enfilant el sender que surt a la seva dreta i on, amb unes ziga zagues, s’arriba al collet (2140mts) on hi ha una senyal de ferro que indica la direcció de la Pica. La primera forta pujada be es va merèixer un primer descans. Però, les parades no van ser un habitual en els set membres del grup. Aquests, i individualment parlant, van agafar un ritme de pas on no van caldre les parades. Els horaris es van complir a la perfecció durant els dos dies de ruta.
Gairebé planejant, el paisatge s’obre passant per les Pales d’Areste, on un grup de vaques donen la benvinguda als caminaires. Ara, calia baixar una mica i entrar de ple al Barranc de Sotllo. Es travessa una palanca. L’aigua, es fa la companya inseparable dels excursionistes. En arribar al Pla de Socauba (2140mts), el grup s’estira però no es perd de vista. Rierols, cascades i torrents, els condueixen fins als aiguamolls dels Plans de Sotllo (2190mts), els quals anuncien que, al final de la forta pujada, es troba l’estany de Sotllo, indret habitual d’acampada per aquells que volen assolir la Muntanya. Però l’objectiu dels nostres excursionistes és el d’acampar al segon estany; el d’Estats. D’aquesta manera, s’estalviarien un bon tram al dia següent. El pas per l’Estany de Sotllo (2350mts), desperta l’estómac d’alguns que, tot i la gana, aguanten fins al punt d’acampada. El que no es pot resistir, és que algun dels components del grup, s’apropi a fer un banyet a l’Estany. Amb una altra pujada, s’assoleix l’objectiu de la jornada; l’Estany d’Estats (2471mts). Bocata urgent i acampada. Una de les tendes, es plantà dins mateix d’un refugi de pedres que al mateix temps s’adaptà com a cuina del campament. Mancat d’exercici malgrat la “duresa” de l’itinerari, un component del grup volta l’Estany d’Estats. Durant la seva migració, es retroba amb un conegut al que convida a visitar el campament masquefí. A l’estona, l’olla començava a bullir sota un cel tapat i sorollós que no va culminar amb pluja. Unes sucoses tallarines a la parmesana (GB) serien el delit de tot el grup. Cafès, tes i Cola-cao’s van cloure la jornada.
A les sis de la matinada, sonaren els despertadors. Calia esmorzar i plegar el campament, ja que no està permesa l’acampada diürna pel bé de la flora de la zona. Tot i això, el grup decideix deixar una tenda plantada dins del refugi de pedra, degut a que el terreny resta sec. D’aquesta manera, es podria deixar tot el material sobrant resguardat. A l’estona, el grup ja es troba ascendint la forta tartera que els durà al Port de Sotllo amb la motxilla d’atac. La pujada és dura i llarga. Port de Sotllo (2894mts). El grup es retroba i s’inicia el descens per la Cometa d’Estats. La ruta fins al Coll de Riufred, resulta canviada per aquells que recorden una via on s’havia de creuar un parell de glaceres. El canvi climàtic resulta palès a la zona; de neu no n’hi ha. Fins i tot, alguns components del grup, anaven preparats per calçar-se grampons, cosa que no van haver de fer. El terreny on la glacera feia enfilar els excursionistes fins al Coll de Riufred, resultava curiós, oferint un camí ample i pla de pedra encaixada com si d’un camí romà es tractés. El grup decideix ascendir fins el Coll de Riufred (2970mts), deixant oberta la possibilitat de realitzar el Montcalm (3077mts) abans que la Pica. Però, el cansament d’alguns dels membres, fan declinar aquesta possibilitat. El cim de la Pica d’Estats s’observa amb gran aglomeració de gent. Indiscutiblement, les dates amb un pont de dilluns i la Diada Nacional de Catalunya en dimarts, feien que el cap de setmana fos idoni per apropar-se a la Pica.
Darrer esforç i pujada fins al cim. Els dos membres dirigents del Club Excursionista Anoia, arriben junts a la creu. L’esforç, el cansament, els records, l’amistat entre els membres del grup aflora i es fa visible en els ulls d’alguns. Pica d’Estats (3143mts): ACONSEGUIDA!!!
Com es normal, els membres del grup es feliciten de la gesta. No tot és aconseguir un cim com la Pica d’Estats. Els moments viscuts, l’esforç compartit, ... aquelles tallarines a la parmesana... tot s’aplega en una abraçada.
Foto de grup i, excepcionalment, s’obre una ampolla de cava masquefí per a celebrar la cloenda de l’any de l’aniversari del Club Excursionista Anoia. El President del CEA, s’encarrega de fer un petit parlament i a cloure de “Projecte Cims”. Es convida als assistents al cim de la Pica a acompanyar-los en la celebració i a fer un glop de cava. Un grup de la UEC d’Horta s’apunta. Son moments importants pel CEA. Abans del descens, passen molt prop del cim un helicòpter i un ultralleuger saludant des de l’altura. També arriben tres excursionistes que entonen el cant d’Els Segadors; un bon acomiadament del cim. Però, quan es fa la Pica, encara es pot anar a per una propina. El Pic Verdaguer (3133mts), molt proper al cimprincipal, és una bona acció per tornar cap a casa amb un parell de tresmils a la butxaca. Per això, una part del grup, opta per coronar-lo.
La baixada fins a la zona d’acampada, resulta molt dura per alguns. Els forts desnivells en pujada els acusen físicament. Ara si; un descans abans de carregar la gran motxilla fins al cotxe. Concentrats en les seves forces i en el terreny, el grup fa via desfent el camí d’anada. Pel cap, passen els diferents estats viscuts durant els dos dies. L’emoció i la satisfacció omplen els espais mancats de forces per arribar als cotxes. Durant el camí de baixada, la relació amb els companys de la UEC d’Horta s’ha anat eixamplant. Fins i tot, els masquefins els ajuden a baixar fins a Àreu on ells tenen els cotxes. Per fi, el company migrador accepta estar cansat.
De nou a Sort per traspassar les fotos realitzades durant el cap de setmana, i unes birres pel que no conduiran durant el retorn a casa posen punt i final a l’excursió.
Un cop més: OBJECTIU ACONSEGUIT.