Perquè crec que Déu és nou cada matí, que acaba de crear el món ara mateix
i no pas en un passat perdut en la boira i ja oblidat.
Que el puc trobar ara i aquí, perquè aquest Déu "inesperat" ens salva i ens allibera de tots els determinismes i se'n riu dels pronòstics descoratjadors dels sociòlegs.
Perquè aquest Déu inesperat estima els homes, els seus fills. D'aquí arrenca la meva esperança.
Sóc un home d'esperança, no per raons humanes ni per natural optimisme, sinó senzillament perquè jo crec que l'Esperit Sant treballa en l'Església i en el món, tant si el món ho sap com si no.
Sóc home d'esperança perquè crec que l'Esperit de Déu continua essent Esperit Creador que ofereix cada matí, a qui sap rebre'l, una nova llibertat i una mesura curulla d'alegria i confiança.
Sóc home d'esperança perquè sé que la història de l'Església és una llarga història, plena de meravelles de l'Esperit Sant. Penseu en els profetes i en els sants, els qui, en hores crucials, han estat instruments prodigiosos de gràcies i han il•luminat el camí amb la seva llum.
Crec en les sorpreses de l'Esperit Sant, Joan XXIII en va ser una. El Concili una altra.No els esperàvem ni l'un ni l'altre. ¿Per què la imaginació de Déu i el seu amor s'haurien d'haver exhaurit precisament avui ?
Esperar és un deure, no un luxe.
Esperar no és somiar, sinó tot el contrari: és la manera adequada de transformar un somni en realitat.
Feliços els qui gosen somiar i estan disposats a pagar el preu que sigui perquè el seu somni es faci realitat en la vida dels homes.
Card. Suenens. Pròleg del seu llibre ¿Un nuevo pentecostés?