En els últims decennis, nosaltres els catòlics hem après molt de l’experiència dels nostres
germans i de les nostres germanes protestants en tot el que fa al significat de la Paraula de
Déu i a la interpretació de la Sagrada Escriptura; ells, per la seva banda, aprenen de la realitat
dels nostres signes sacramentals i de la nostra manera de celebrar la litúrgia. En l’encontre
ecumènic amb les Esglésies orientals, hi podem aprendre de la seva riquesa espiritual i del seu
respecte pel misteri, mentre que ells poden compartir les nostres experiències pastorals i la
nostra experiència en contacte amb el món actual. Com suggereix una expressió feliç del Papa
Joan Pau II, l’Església pot, doncs, aprendre a respirar de nou amb els dos pulmons.
Per tant, el diàleg ecumènic no té com a objectiu primari el d’induir els altres a convertir-se a
la nostra Església, sinó la conversió de tots a Crist. Naturalment, no podem ni devem excloure
les conversions singulars en el sentit tradicional; ens cal tenir un gran respecte per les decisions
preses a nivell de consciència personal que motiven aquestes opcions. Tanmateix, àdhuc
en el cas d’una conversió individual, de fet no es tracta d’una conversió a una altra Església,
sinó d’una conversió a la plena veritat de Jesucrist. En aquest sentit, tots han de convertir-se,
ja què la conversió no és un acte fet una vegada per sempre, sinó un procés continuat.
L’encontre ecumènic sosté aquesta conversió, per tal com ens mena a l’examen de
consciència i és inseparable de la conversió personal i del desig d’una reforma de l’Església
(cf. UUS 16; 34 ss; 83 ss). Quan, intercanviant les nostres recíproques experiències
confessionals i partint dels nostres pressupostos diversos, ens apropem a Jesús i assolim
l’estatura del complet desenrotllament del Crist (Ef 4,13), aleshores esdevenim amb ell una
sola cosa. Ell és la nostra unitat. En ell, després d’haver superat les nostres divisions, podem
realitzar històricament, en concret, també tota la plenitud de la catolicitat.
Demanem-nos ara: quina és la unitat de la plenitud vers la qual caminem? La resposta és la
següent: no es tracta d’una fusió com les de les grans empreses internacionals del nostre món
globalitzat; no és tampoc un sistema complex, des del punt de vista especulatiu o institucional,
en el qual els oposats s’anul·len, seguint una dialèctica de tipus hegelià. En això rau la
diferència de fons entre diàleg i dialèctica. Certament, el diàleg mira de dissipar els
malentesos i superar les divisions entre els partner, tendint a la reconciliació. Però la
reconciliació pròpiament no elimina l’alteritat de l’altre, no l’absorbeix ni la xucla, fent-la
desaparèixer. Ben al contrari, la reconciliació reconeix l’altre en la seva alteritat. La unitat en
la caritat no s’assoleix quan la identitat de l’altre és anul·lada i absorbida, sinó al contrari,
quan aquesta esdevé confirmada i omplerta.
Aquesta experiència de la unitat en la caritat és el model de la unitat cristiana i eclesial. En
troba, en darrer terme, el fonament en l’amor trinitari entre Pare, Fill i Esperit Sant i és el
model per a la unitat eclesial: la unitat de l’Església és com una icona de la Trinitat (cf. LG 4;
UR 3).
En darrer terme, l’ecumenisme i la unitat són un esdeveniment espiritual. Allà on s’assoleix
un consens ecumènic, aquest consens serà experimentat com un do espiritual i com una nova
Pentecosta. D’aquesta nova Pentecosta va parlar el Papa Joan XXIII, obrint el Concili Vaticà
II amb una clara perspectiva ecumènica. Estic convençut que, si nosaltres preguem com Maria
i els Apòstols en el Cenacle (Act 1,12-14) i si ens afanyem per fer tot quant ens sigui possible,
rebrem un dia aquest do.
Walter cardenal Kasper, fragment de la conferència "ecumenisme espiritual".
Barcelona, 19 de febrer de 2007
