En començar la Quaresma, un temps que és un camí de preparació espiritual més intens, la litúrgia ens torna a proposar tres pràctiques penitencials —la pregària, el dejuni i l’almoina— a les quals la tradició bíblica cristiana dóna un gran valor, per a disposar-nos a celebrar millor la Pasqua i, d’aquesta manera, fer experiència del poder de Déu que, com escoltarem a la vetlla pasqual, «renta les culpes, fa innocents els caiguts, torna l’alegria als entristits, dissipa els odis, restableix la concòrdia, converteix les nacions» (Pregó pasqual). En el meu acostumat Missatge quaresmal, aquest any vull detenir-me a reflexionar especialment sobre el valor i el sentit del dejuni. En efecte, la Quaresma ens recorda els quaranta dies de dejuni que el Senyor va viure al desert abans de començar la seva missió pública. Llegim a l’evangeli: «Aleshores l’Esperit va conduir Jesús al desert perquè el diable el temptés. Jesús dejunà quaranta dies i quaranta nits, i al final tenia fam» . Com Moisès abans de rebre les taules de la Llei , o Elies abans de trobar el Senyor a la muntanya de l’Horeb , Jesús, pregant i dejunant, es va preparar per a la seva missió, l’inici de la qual va ser un dur enfrontament amb el temptador. Podem preguntar-nos quin valor i quin sentit té per a nosaltres, els cristians, privar-nos de quelcom que en si mateix seria bo i útil per al nostre aliment.
En els nostres dies, sembla que la pràctica del dejuni ha perdut una mica el seu valor espiritual i ha adquirit més aviat, en una cultura marcada per la recerca del benestar material, el valor d’una mesura terapèutica per a l’atenció del cos. Està clar que dejunar és bo per al benestar físic, però per als creients és, en primer lloc, una «teràpia» per a guarir tot el que els impedeix conformar-se a la voluntat de Déu. La pràctica fidel del dejuni contribueix, a més, a donar unitat a la persona, cos i ànima, ajudant-la a evitar el pecat i a acréixer la intimitat amb el Senyor. Privar-se de l’aliment material que nodreix el cos facilita una disposició interior a escoltar Crist i a nodrir-se de la seva paraula de Salvació. Amb el dejuni i l’oració li permetem que vingui a sadollar la fam més pregona que experimentem en l’íntim del nostre cor: la fam i la set de Déu.
Al mateix temps, el dejuni ens ajuda a prendre consciència de la situació en què viuen molts dels nostres germans. En la seva Primera carta sant Joan ens posa en guàrdia: «Si algú que posseeix béns en aquest món veu el seu germà que passa necessitat i li tanca les entranyes, com pot habitar dintre d’ell l’amor de Déu?». Dejunar per voluntat pròpia ens ajuda a conrear l’estil del Bon Samarità, que s’inclina i socorre el germà que pateix. En escollir lliurement privar-nos de quelcom per ajudar els altres, demostrem concretament que el proïsme que passa dificultats no ens és estrany. Precisament per a mantenir viva aquesta actitud d’acollença i d’atenció envers els germans, animo les parròquies i la resta de comunitats a intensificar durant la Quaresma la pràctica del dejuni personal i comunitari, tenint cura així mateix de l’escolta de la paraula de Déu, de l’oració i de l’almoina.
Que ens hi acompanyi la beata Mare de Déu, causa de la nostra alegria, i ens sostingui en l’esforç per alliberar el nostre cor de l’esclavatge del pecat, perquè es converteixi cada cop més en «tabernacle vivent de Déu». Amb aquest desig, assegurant les meves pregàries perquè cada creient i cada comunitat eclesial recorri un profitós itinerari quaresmal
Benet XVI, Missatge de Quaresma 2009. Missatge_de_Sa_Santedad_Benet_XVI_per_a_la_Quaresm.doc