En prevenció al risc d’allaus anunciat a tot els Pirineus, el Club Excursionista Anoia abandonà la idea de coronar el cim de la Tossa Plana de Lles (2916 mts), cim fronterer entre l’Alta Cerdanya i Andorra, i optà per fer-ho al cim de la Gallina Pelada (2317 mts) a la comarca del Berguedà.
El pla especial d'emergències per nevades a Catalunya (NEUCAT) es mantenia activat des de ja feia uns dies. Les grans nevades esdevingudes a Catalunya durant la darrera setmana i les pluges caigudes durant les ultimes hores, feien coincidir al Servei Meteorològic de Catalunya, Protecció Civil i a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya en donar l’alerta a tothom que volgués trepitjar els Pirineus aquell cap de setmana. Tot i això i avalats pels guardes dels propis refugis pirinencs i pels mateixos membres del Club Excursionista Anoia desplaçats a la zona, la direcció de l’entitat masquefina va decidir variar l’objectiu de la sortida i allunyar-se de la zona en risc un parell de dies abans.
El cim de la Gallina Pelada és un cim ben conegut per l’entitat excursionista ja que s’ha realitzat en vàries ocasions i proposar-lo com a alternativa a la Tossa Plana prometia una jornada perfecta per gaudir de grans paisatges y de la gesta de realitzar un gran cim. No obstant, aquesta vegada també es resguardava la seguretat dels participants, alguns dels quals novells en la progressió amb raquetes de neu.
Aquest cop, el grup s’anà integrant poc a poc. Primer, el gruix d’aquest es reunia a la seu del Club Excursionista Anoia a Masquefa. Seguidament, un parell més de participants igualadines ho farien a l’estació dels Ferrocarrils de Vallbona. I el darrer dels integrants a Bagà (El Berguedà), on s’aprofità per a prendre el cafè previ a la caminada al Bar Centre amb uns croisans del Forn Sant Esteve. Una vegada escalfat l’estómac, s’inicià l’aproximació al punt de sortida amb els cotxes per la carretera de Saldes i ascendint fins el Pla de Palomera, on la quantitat de neu acumulada en aquesta zona feia ben palès les prediccions de l’estat als Pirineus. Si més no, aquí es controlava el perill anunciat d’allaus. Una vegada arribats a Palomera i vist que els cotxes s’havien d’aparcar al voral de la pista, feia de preveure que molts excursionistes haurien apostat per realitzar el mateix cim aquell dia. Equipació de raquetes, instruccions d’us i el grup iniciava l’excursió. Fins i tot algun dels excursionistes va aprofitar en realitzar proves d’aclimatació en altura equipant-se amb una mascareta especial. Hi ha gent per a tot!
La ruta va transcórrer des de Palomera i en direcció a la Font Freda per una pista transitable en vehicle en el cas de no haver estat nevada. A l’estona, el camí girava a la dreta i s’endinsà en el bosc ascendint pel Torrent de la Font Freda, amb un gruix de neu poques vegades vist. Tant notable era aquest gruix de neu acumulada que els excursionistes van haver d’aplicar els seus coneixements de la zona per saber per on seguia el camí. Amb una pujada forta i prolongada es seguia fins al tram anomenat de Les Planelles i el Pla Gran. Fins aquí tot havia estat pujada i guanyant ràpidament quasi bé la totalitat del desnivell de la ruta. Una senyalització vertical indicava clarament el gruix acumulat de neu deixant al descobert solament un metre del senyal. Des d’aquí ja es divisava el refugi d’Ensija (Delgado-Ubeda), primer objectiu plantejat per poder decidir la manera d’atacar el cim tots plegats. Però una vegada arribats al refugi, situat a 2156 metres d’altura i pertanyent a la FEEC, es decidí prendre les decisions menjant l’entrepà del dinar i amb calma. Alguns membres del grup restaven bastant cansats i calia prendre una decisió ràpida, tenint en compte el temps de baixada i les hores de claror del dia, però havia de ser una decisió madurada per la majoria. Al final, es decidí atacar el cim per grups i donar suport a aquelles persones més necessitades. Tot el grup faria cim. I així va ser. Primer els més sencers i al cap d’una estona els més concentrats en les seves possibilitats, completaven el grup al capdamunt del cim de la Gallina Pelada (2317 mts). L’esperit excursionista havia unit als deu membres del grup en un de sol i l’èxit es plasmà en una foto de grup al cim de la que alguns no oblidaran fàcilment.
El paisatge des del cim de la Gallina Pelada, també anomenat Cap de Llitzet, era espectacular. Mirant cap el nord i a primer terme el Pedraforca, massís que acompanyà de ben aprop al grup durant l’ascensió. A l’oest el Serrat Verd i al sud els Rassos de Peguera. També el massís de Montserrat es divisava a la llunyania, així com la serra del Cadí i el Moixeró, Puigmals, Cerdanya, Andorra...
Segons el previst, la baixada va ser rapidíssima y sense cap aturada a destacar. Temps per jugar i lliscar per la neu i de nou als cotxes, per arribar-se fins a Saldes a fer un cafè i l’intercanvi de fotos al Forn de Pa El Roure, on s’ofereixen bones coques i altres productes de proximitat. Acomiadament allà mateix del grup i bona tornada a casa.
Al final de la jornada, repàs particular del que va estar aquesta. Vells amics i nous companys. S’havia fet un cim amb molt més valor que molts d’altres realitzats de més complicitat o de més altitud. Un cim més i una Gallina Pelada més. Però aquest no va ser un cim més qualsevol. Va estar un cim amb un gran esperit de grup.
